Berbena. Verbena

Castellà: Verbena. Anglès: garden verbena.

NOM CIENTÍFIC: Verbena x hybrida Voss.

DESCRIPCIÓ: És un híbrid procedent del centre i sud d’Amèrica, amb fulles ovalades molt dividides, que produeix gran nombre de flors agrupades en inflorescències terminals que, segons la varietat, poden ser blanques, rosades, roges, morades o blaves. Hi ha varietats amb les tiges erectes de fins 50 cm d’alçada, però la més utilitzada és la varietat amb les tiges postrades, doncs s’empra com a entapissant. També llueixen en tests, penjades en terrasses i balcons des d’on deixaran sentir la fragància de les flors.

ATENCIONS: És poc exigent amb el sòl, a condició de que estiga ben drenat i humit, no massa perquè és sensible als fongs. Una vegada establerta al seu lloc suportarà be certa escassesa d’aigua.  A l’ombra florirà poc, doncs li agrada el ple sol. Resisteix  gelades lleugeres de fins -7^o però vol clima temperat.

Dura 3-4 anys però es multiplica amb facilitat per llavor, divisió de mata o esqueix i creix amb rapidesa. Adobar la terra a la primavera afavorirà la floració abundant.

CONSELLS: És convenient podar-la després de la floració per a que la planta rebroti més compacta.

SABIES QUE… El nom del gènere Verbena està relacionat amb el llatí “verbera, -erum” que significa fuet, assot, verga, etc. d’on ve “verbenae, -arum”, que eren els ramellets de plantes sagrades (llorer, olivera, murta, romer, etc.) que duien els sacerdots als sacrificis.

A Europa hi ha la Verbena officinalis amb propietats medicinals i aplicacions rituals i màgiques al món antic i medieval.

Família Verbenaceae 

Prunera de fulla roja. Prunera de jardí. Mirabolaner

Floració espectacular, en el Jardí de Vivers de València

Castellà : Ciruelo de Pissard. Ciruelo mirobolano. Ciruelo-cerezo. Mirobolano. Pisardi. Ciruelo de Japón. Occità: Mirabelièr. Italià: Ciliegio di Spagna. Ciliegio-susino. Francès: Myrobolan, Prunier-cerise. Anglès: Cherry plum. Alemany: Kirschenpflaume. Holandès: Kerspruim. Myrobolaan.

NOM CIENTÍFIC: Prunus cerasifera Ehrh.

SINÒNIMS: Prunus pisardii Carrière.; Prunus cerasifera var. pissardii (Carrière) Koehne

La varietat “pisardii” també rep el nom de varietat “atropurpurea”. Hi ha altra varietat amb les fulles més obscures: Prunus cerasifera  var. nigra

DESCRIPCIÓ: Petit arbre caducifoli de fins 6-7 metres d’alçada, procedent de l’oest d’Àsia. Fulles alternes, ovades, amb el marge serrat i l’àpex agut, de color del vi. Flors abundants d’uns 2 cm de diàmetre, amb la corol·la blanca o rosada, que apareixen abans que les fulles. El fruit és una drupa vermellosa amb forma globosa, semblants a les cireresque s’anomena mirabolà. Floreix de març a maig.

ATENCIONS: Suporta bé els terrenys calcaris però ha de tindre una bona capa superficial rica en nutrients. Li agrada la humitat però suporta sequedat moderada, i la semi ombra en climes calorosos. Resisteix les gelades. S’hi multiplica per llavor o per esqueix.

CONSELLS: Requereix esporga de formació i de manteniment com arbre, si bé també s’empra com arbust de bardissa alta perquè admet podes fortes i pot ramificar-se des de la base.

És un arbre molt apreciat en jardineria, doncs ofereix una espectacular floració blanca o rosada que contrasta amb la tonalitat del fullatge. La grandària reduïda d’aquest arbret el fa ideal per a jardins petits.

SABIES QUE… El nom del gènere, Prunus, ve del llatí “prunus” que era el nom que li donaven a les prunes. L’epítet cerasifera deriva de “cerasus” el cirerer, i de “fer” que significa tindre, és a dir, que cerasifera significa que té cireres, en al·lusió a les petites prunes que semblen cireres.

Els fruits són dolços i comestibles. Els més àcids fan una excel·lent melmelada.

Sol emprar-s’hi com patró per empeltar altres varietats de pruneres

Família Rosaceae

Ficus australià. Ficus de fulla gran

Ficus monumental del Jardí de Vivers de València

Castellà: Higuera australiana. Banyán australiano. Higuera de Bahia Moreton. Portuguès: Figueira-da-Austrália . Figueira estranguladora. Francès: figuier de la baie de Moreton. Anglès: Moreton Bay Fig. Alemany: Großblättrige Feige.  

NOM CIENTÍFIC: Ficus macrophilla Desf. Ex Pers.

SINÒNIMS: Ficus macrocarpa Hügel ex Kunth & Bouché

DESCRIPCIÓ: Arbre perennifoli de grans dimensions, procedent d’Austràlia, amb troc gros i copa ampla. Té la particularitat de deixar caure arrels aèries des de les branques per a que arriben a terra i formen altres troncs que ajuden a suportar el pes de la gran copa superior. Les fulles són ovades o el·líptiques, amb el marge enter, coriàcies, verd brillant per l’anvers i de color ferruginós pel revés. Com és característic a les espècies del gènere Ficus les flors estan tancades en els siconis (les figues), que en aquest cas són pedunculats i surten de les axil·les de les fulles.

ATENCIONS: És sensible a les baixes temperatures, especialment quan és jove. I consumeix molta aigua. 

CONSELLS: Es fa un arbre de grandària considerable i amb arrels potents, pel que cal no plantar-lo prop d’edificacions ni tuberies, i fer-ho en llocs on puga desenvolupar-se sense limitacions.

SABIES QUE… el genèric Ficus és el nom que els grecs donaven a la figuera (Ficus carica). L’epítet específic macrophilla deriva del grec antic “makro” que significa gran, i “phyllon” que significa fulla, és a dir, significa de fulles grans.

Aquesta espècie fou descrita per René Louiche Desfontaines (1750-1833) botànic francès que fou una autoritat en la descripció i classificació dels vegetals. L’abreviatura Desf. s’empra per indicar les plantes descrites per ell.

 Es multiplica per esqueix o capficat aeri. Al seu medi natural aquesta figuera germina les seues llavors en un altre arbre hoste que li serveix de suport, però al que no parasita, fins que les seues arrels fan contacte amb terra. Aleshores sí que arriba a estrangular a seu hoste per convertir-se en un arbre independent.

Les figueres mantenen una interacció biològica amb un tipus determinat de vespa. Cada espècie de figuera és pol·linitzada per un tipus de vespa que només pot reproduir-se en les flors de la seua figuera. Aquesta figuera és pol·linitzada per la vespa Pleistodontes froggatti.

Família Moraceae

Au del paradís. Estrelitzia.

Castellà: Ave del paraiso. Estrilicia. Flor de la grúa. Portuguès: Ave do paraíso. Francès: Oiseau du paradis. Anglès: Bird of Paradise, Crane Flower . Alemany: Paradiesvogelblume. Holandès: Paradijsvogelbloem.

NOM CIENTÍFIC: Strelitzia reginae Banks ex Aiton

DESCRIPCIÓ: És una herba monocotiledònia de gran alçada d’origen sud-africà que es cultiva als jardins de regions tropicals i subtropicals per l’espectacularitat i bellesa de les seues flors. Forma una mata alta, de més de metre i mig, amb fulles de llarg pecíol (fins un metre) i limbe ovalat de entre 30-50 cm amb nervi central patent. Les flors estan formades per tres tèpals lliures i iguals de color taronja brillant, i altres tres tèpals desiguals de color porpra-blau, dos dels quals units, en forma de fletxa, rodegen l’estil. Tot el conjunt floral està protegit per grans bràctees que es col·loquen en perpendicular a la tija que les suporta, donant així l’aparença d’un cap d’ocell . El fruit és una càpsula que s’obri per tres valves.

ATENCIONS: S’adapta be a tot tipus de sòl amb la condició de que siga ric en nutrients.  Li agrada la llum del sol sense la qual no floreix. De març en avant requereix regs freqüents i adob per a fer vàries florides a l’any però és molt sensible al fred i no suporta les gelades.  

CONSELLS: És important que el substrat estiga ben drenat per evitar que es podrisquen les arrels, i deixar que el sòl estiga sec abans de tornar a regar. És propaga per divisió, separant els fillols amb el rizoma, o per llavors posant-les a remulla en aigua temperada un parell de dies. Tarda de tres a cinc anys a fer flors.

Au del paradís del Jardí de Vivers de València

SABIES QUE… El nom científic d’aquesta planta està dedicat a l’esposa del rei Jorge III d’Anglaterra, la reina Carlota, aficionada a la botànica. El nom de l’espècie, reginae, ve del llatí i significa “de la reina”i el del gènere, Strelitzia, el del lloc de naixement de la reina Carlota, Mecklenburg-Strelitz.

L’espècie fou introduïda a Europa pels anglesos en 1773, quan la portaren junt a altres espècies per a plantar-les al Jardí Botànic Reial de Kew, a 10 km de Londres.

Els pol·linitzadors han de recolzar-se sobre les anteres per tal de libar el nèctar i, així, s’impregnen de pol·len que transportaran a altres flors.

Famíla Strelitziaceae

Margalidera de botó blau. Dimorfoteca.

Castellà: Margarita del Cabo. Matacabras, Estrella polar, Caléndula del Cabo. Francès: Ostéosperme. Anglès: Vanstaden's River Daisy. Cape Daisy. Blue and white Daisybush.

NOM CIENTÍFIC: Dimorphotheca ecklonis (DC.) Norl.

SINÒNIMS: Osteospermum ecklonis (DC.) Norl.

DESCRIPCIÓ: És un arbust perenne procedent de Sud-àfrica, de tiges erectes de fins un metre d’alçada. Les fulles són d’un verd viu, llargues, tímidament dentades. Les flors, que són capítols del tipus de la margarida amb un botó central blau obscur i els pètals (lígules) de colors variats (blanc, rosat, violeta, etc.), poden adornar el jardí durant la primavera i l’estiu, i si no fa massa fred, també a la tardor i part de l’hivern, fent un tapís florit durant el dia, ja que a la nit, o en dies nuvolats, les flors resten tancades.

ATENCIONS: Li agrada la temperatura càlida i el ple sol però aguanta be gelades suaus de fins -5^o C. No és molt exigent amb l’aigua, doncs resisteix millor la sequera que l’embassament d’aigua, pel que cal que el terreny estiga ben drenat.

CONSELLS: És convenient retallar la planta a principis de la tardor per mantindre-la  compacta, i durant tot el període de floració llevar les flors marcides per estimular i prolongar la floració.

SABIES QUE…El nom del gènere Dimorphoteca és una composició de tres vocables grecs: “di”, que significa dos, “morphos” que significa forma, i “theca” que significa guarda o custòdia. El om de l’espècie, ecklonis, és en honor al botànic i farmacèutic danès Christian Friedrich Ecklon (1795-1868) que va explorar i catalogar nombroses plantes de Sud-àfrica.

La reproducció és per llavor o per esqueix, de tiges tendres sense floració, a principis de primavera. També pot criar-se en test.

Famíla Compositae (Asteraceae)

Magnòlia. Magnolier. Magnoliera

Flor de magnòlia

Castellà: Laurel tulipán común. Magnolio. Magnolia. Francès: Magnolia à grandes fleurs.  Italià: Magnolia sempreverde . Anglès: Bull bay, Southern magnolia. Alemany: Großblütige Magnolie. Holandès: Zuiderse Magnolia. Beverboom. Grec: Μαγνόλια η οξύφυλλος. Μαγνόλια η μεγανθής.

Magnòlia del Jardí de Vivers de València

NOM CIENTÍFIC: Magnolia grandiflora L.

SINÒNIMS: Magnolia foetida (L.) Sarg., Magnolia virginiana var. foetida L.

DESCRIPCIÓ: És un arbre, provinent del sud-est dels Estats Units de Nord Amèrica, que pot passar dels 30 metres d’alçada, sempre verd, amb un a copa arrodonida o piramidal i densa, per la qual cosa és molt apreciat a la jardineria. Les fulles són grans, entre 15 i 25 cm, el·líptiques, amb la consistència del cuir, d’un verd brillant per l’anvers i verd ataronjat i mate pel revés.  Entre maig i juny obrin les flors, que  són molt vistoses i oloroses, mesuren un pam de diàmetre, amb pètals carnosos de color blanc. Els fruits tenen aspecte de pinya, de color bru, que quan s’obri deixen veure les llavors de color vermell intens.

Fruit on podem veure les llavors

Pot reproduir-se per llavors plantant-les a la mateixa tardor sense deixar-les assecar , o mantenint-les entre 0 i 4^o durant 3-4 mesos. Per esqueix utilitzant hormones d’arrelament. Els arbres de llavor tarden 15 anys abans de florir, mentre que els d’esqueix ho fan als 3-4 anys.

ATENCIONS: Prefereix la llum del sol i mitja ombra i terrenys neutres o lleugerament àcids amb abundant matèria orgànica en descomposició. És sensible a les gelades, al vent fred i a l’excés d’aigua acumulada pel que cal que el terreny estiga ben drenat.

CONSELLS: És un arbre elegant i les seues vistoses flors desprenen un aroma agradable a llimó pel que adorna jardins públics i privats des de fa centenars d’anys, generalment, plantats de manera aïllada. Poda només de formació i molt lleugera.

SABIES QUE… El nom del gènere Magnolia  el va posar Linné en honor del botànic Pierre Magnol (1638-1715) que, segons alguns especialistes, va ser el primer en introduir el sistema modern de classificació per famílies en botànica. L’epítet de l’espècie, grandiflora, fa referència a la grandària de les flors.

Conta la llegenda que els indígenes que poblaven les amples zones americanes, d’on és natural la magnòlia, eren induïts al son per l’intens aroma de les seus flors. No obstant això hom diu que unes quantes fulles de magnòlia a baix del matalàs despertarà la passió de la persona més indolent.

Família Magnoliaceae

Corísia, Árbol botella, Árbol de la lana, Palo borracho, Samuhú

NOM CIENTÍFIC: Chorisia speciosa St. Hil.

SINÒNIMS: Ceiba speciosa (A. St.-Hil.) Ravenna, Chorisia rosea Seem.

 DESCRIPCIÓ: La corísia és un arbre de les zones tropicals i subtropicals d’Amèrica del Sud que s’ha implantat amb gran èxit als parcs i jardins per l’originalitat de la seua presència i la bellesa de les flors. El tronc és bombat en la part inferior, prenent així la forma d’una ampolla, el que li ha valgut el nom d’árbol botella, perquè allí emmagatzema aigua per als períodes de sequera. En altres llocs s’anomena l’arbre de la llana perquè les llames aprofiten les grosses espines del tronc per rascar-se i s’hi deixen, enganxada al tronc, part de la llana que les cobreix. 

Les fulles són palmades, dividides en 5-7 lòbuls units a un llarg pecíol. És caducifoli però el tronc verd conté clorofil·la, el que permet créixer també el l’època desfavorable. Les flors són grans, amb cinc pètals de més de 10 cm de color rosat i blanc groguenc en la meitat interior, que sobrin des d’agost a l’octubre. El fruit té la forma i la grandària d’un cogombre però no és comestible per als humans. És una càpsula que s’obri i a l’interior està ple de llavors negres envoltades per una fibra semblant al cotó que s’ha emprat per reomplir coixins. 

 ATENCIONS:  No és molt exigent, és indiferent edàfic, doncs suporta sòls amb calç o silícics però no terrenys salins. Suporta bé la sequera dels climes càlids i les gelades dèbils. Es multiplica per llavor, que germinen amb facilitat, i se sembren sense cap tractament especial. Si no li falta aigua i té bon sol creix molt ràpid. 

CONSELLS: És un arbre d’envergadura, pel que cal tindre-ho en compte a l’hora d’ubicar-lo al jardí. 

  

SABIES QUE… conta una llegenda que una bella jove indígena, que adornava els seus cabells amb flors roges i blanques, es va enamorar d’un valent guerrer al que va jurar amor etern quan se’n anà a la guerra. Quan va saber que mai més tornaria, la pena va fer que penetrara en la selva i, seguda a terra, va deixar-se morir. Quan els caçadors la van trobar van veure, espantats, que els braços s’havien convertit en branques i el cos en tronc. Al sendemà quan tornaren van veure, meravellats, un bell arbre, la corísia, adornat amb flors roges i blanques. 

El gènere Chorisia està dedicat al naturista J.Louis Choris (1795-1828) que va donar la volta al món acompanyant al rus Otto von Kotzebue. El nom del gènere actual, Ceiba, ve del nom popular entre els indígenes americans de “Ceyba”. El nom de l’espècie, speciosa, procedeix del llatí “speciosus, -a, -um” que significa bell, pel preciós aspecte de l’arbre quan està florit.

Famíla Bombacaceae

Subscriu-t’hi al canal Menuda Natura de YouTube en 

https://www.youtube.com/channel/UCpDRmib7EGEngZGMHaCc52A