dimecres, 22 de maig del 2013

Xeringuilla



Flors de xeringuilla
Corona, Flor de sant Josep. Narangilla. Occità: Seringat. Castellà: Jeringuilla. Celinda. Filadelfo. Silindra. Italià: Fior d'angiolo. Gelsomino dei Frati. Petto d'angiolo. Francès: Seringa commun. Seringat en couronne. Anglès: Garden Syringa. Mock-orange. White Syringa. Alemany: Blaßer Pfeifenstrauch. Bauern Jasmin. Wohlriechender Pfeifenstrauch. Neerlandès: Boerenjasmijn. Grec: Φιλάδελφος ο στεφανοτικός. Φιλάδελφος στεφανοτικός.

NOM CIENTÍFIC:  Philadelphus coronarius L.

SINÒNIMS:  Syringa suaveolens Moench; Philadelphus caucasicus Koehne

DESCRIPCIÓ:  Arbust, procedent d’Armènia i el Caucas, que pot arribar als 3-4 metres d’alçada, amb diverses tiges rectes, de medul·la clara, que surten des de la base i emeten rametes secundàries. Les fulles són prou grans, caduques, de color verd intens, de forma ovalada amb el marge dentat i l’àpex acuminat.  Les flors són grans, reunides a l’àpex de les branques, d’un blanc virginal com indica el nom d’una de les varietats, virginalis. Els quatre pètals desprenen una suau fragància, que recorda la tarongina, que envaeix la rodalia amb l’espectacular floració des de mitjan primavera fins principis de l’estiu. El fruit és una càpsula que s’obri per quatre valves per deixar eixir nombroses llavoretes.

ATENCIONS:  Li agrada estar a ple sol o semiombra.  Passat el primer any no és gaire exigent amb el reg, doncs amb un reg setmanal serà suficient, tenint en compte l’exposició al sol, l’època de l’any, etc. però tem l’excés d’humitat i els sòls mal drenats. Vegeta bé sobre qualsevol tipus de terreny, calcari o àcid, solt o pobre. Suporta bé menys de -200 C. pel que no cal preocupar-se per les glaçades.
Quan perd la fulla és aconsellable eliminar les tiges més velles, des de la base si cal.

CONSELLS:  Quan no està florida resulta un tant insulsa, raó per la qual s’aconsella plantar junt a altres arbusts, formant petits boscos o grups mixtes, on aportaran volum i un punt cromàtic a la primavera. Però cal tindre en compte que és una planta molt competitiva i pot fer malbé les plantes veïnes si no són prou vigoroses.

Multiplicació resulta molt fàcil per esqueix a la primavera o a principis de l’estiu.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Philadelphus deriva dels vocables grecs “φιλος phílos” que significa amic, i “adelphós” que significa germà. L’epítet específic coronarius procedeix del llatí “coróna fent referència a que s’emprava per fer garlandes.

Abans estava adscrita al gènere Syringa, d’on deriven etimològicament els nombrosos noms populars de xeringuilla, jeringuilla i noms similars.
Hi ha varietats amb les fulles jaspiades, amb tonalitats porpra en les flors, i amb flor doble, com la varietat “virginalis” que destaca, a més a més, per l’intens olor que desprén..
Les hortènsies (Hydrangea sp.) són les plantes més conegudes d’aquesta família

Família Hydrangeaceae

dilluns, 13 de maig del 2013

Ciques



Ciques del Jardí de Vivers de València

Castellà: Cica. Palma de Sagú, Cyca revoluta, Sagú del Japón. Portuguès: Sagu-de-jardim. Francès: Sagou du Japon Cycas du Japon. Anglès: King sago. Sago cycad. Japanese sago palm. Neerlandès: Cycaspalm. Smalbladige Sagopalm. Vredespalm.

NOM CIENTÍFIC: Cycas revoluta Thunb.
 

DESCRIPCIÓ: Les ciques són gimnospermes dioiques, hi ha doncs, plantes masculines i plantes femenines. Són originàries del sud del Japó, i fan un estípit, és a dir, un tronc sense branques acabat en una corona de fulles pinnades, rígides, de fins metre i mig, molt decorativa, doncs són molt simètriques i d’un color verd fosc i lluent. Les fulles surten formant una espècie de corona circular a la part interna. Surt tot un verticil al mateix temps i són molt delicades fins que s’endureixen. Les inflorescències masculines són cons, pareguts a grans pinyes, que surten al cor de la planta, mentre que les femenines obrin els ovaris al centre de la mata però sense elevar-se en pinya. 
El fruit té la forma d’un fesol gran o una castanya de color taronja.
És de creixement molt lent, raó per la qual els exemplars que veiem als parcs i jardins no són de gran port, però poden arribar als set metres d’alçada

ATENCIONS: A les regions càlides, com el litoral mediterrani, poden créixer a l’exterior a ple sol o en penombra, però necessita llum.  Suporta gelades de fins 10-15 0 C sota zero. Amb el fred pot perdre algunes fulles que tornaran a sortir amb el bon temps.
Necessita reg prou sovint els mesos de més calor, són sensibles a la falta d’aigua, però també ho són a l’aigua estancada, pel que necessita un terreny amb bon drenatge. Les exigències hídriques són majors quan està emetent fulles noves.
No cal podar-les, només cal eliminar les fulles més velles que van quedant seques.


CONSELLS:  És un arbust o arbret molt decoratiu, com exemplar en solitari o en grup, per l’aspecte exòtic i la frondositat del fullatge. També es pot cultivar en contenidor, inclús s’empra com bonsai.
Multiplicació per llavor remullada dos dies abans però és molt lent. Triga varis mesos en germinar i molt més en créixer. És més ràpid plantar els fillols que surten a la base de la planta mare en primavera o estiu.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Cicas, prové del grec “Koikas”, i significa una mena de palmera, per la similitud morfològica amb les palmeres, tot i que  no tenen cap relació. 
L'epítet específic, revoluta, fa referència a les fulles que nàixen enrrotllades i van desenrrollat-se quan creixen.
Són plantes considerades fòssils vivents, doncs, el gènere es troba des del Cenozoic i n'hi ha de similars des del Mesozoic. Al Juràssic foren uns dels elements majoritaris de la vegetació.
Viu amb simbiosi amb cianobacteris que viuen a les arrels i fixen el nitrogen al sòl però, al mateix temps, produeixen una neurotoxina que apareix als fruits de les ciques.  Totes les parts de planta són tòxiques per animals i humans.  Els animals domèstics troben apetitoses les fulles, el que és un risc important, ja que entre el 50 i el 75 % dels animals domèstics que la ingereixen acaben morint (segons dades del Centre per el Control de Verins per als Animals, ASPCA en anglès).
Són plantes que poden durar molt de temps. Al Royal Botanic Garden de Kew (Anglaterra) hi ha un exemplar de més de 220 anys.

Família Cycadaceae


Subscriu-t’hi al canal Menuda Natura de YouTube en https://www.youtube.com/channel/UCpDRmib7EGEngZGMHaCc52A


dijous, 2 de maig del 2013

Acant



Acants del Jardí de Vivers de València

Cànem de bruixa . Ala d'àngel. Herba carnera. Herba geganta.  Castellà : Acanto. Alas de ángel. Hierba giganta. Nazarenos. Italià: Brancalupo. Acanto comune. Francès: Acanthe molle. Anglès: Acanthus. Bear's-breech. Alemany: Weicher Akanthus. Neerlandès: Zachte Acanthus. Grec: Άκανθος. Άκανθα η απαλή.  

NOM CIENTÍFIC: Acanthus mollis L.

DESCRIPCIÓ:  Herba vivaç de gran port, molt robusta, amb fulles  en roseta bassal, perennes, amples, dividides en segments irregularment dentats d’un verd brillant que hi confereixen aspecte senyorial. Les flors es distribueixen al llarg d’una  elegant inflorescència terminal cilíndrica, que pot arribar al metre d’alçada, amb moltes flors grans, labiades, amb el llavi superior de color lleugerament violaci i la resta blanc, protegides per bràctees espinoses. El fruit és una càpsula amb quatre llavors.

ATENCIONS: Les fulles romanen verdes tot l’any però les tiges florals cal eliminar-les en quan es marceixen. En cas de marciment de les fulles cal tallar completament la part aèria de la planta, preferentment a la tardor, perquè rebrote així de nou.  Els agrada un sòl ric en nutrients, profund i que retinga la humitat, però ben drenat. Suporta fins els -7 0 C. 

CONSELLS: Encara que suporten la llum del sol, on millor vegeten és a les zones més humides i ombrívoles del jardí que adornaran i donaran llum i color durant tot l’estiu amb les abundants floracions.
En plantacions mixtes les masses de verdor del acant aporten un fons propici per a que les demés espècies exhibisquen la plenitud del seu colorit.
Cal deixar uns 60 cm entre exemplars, doncs necessita molt d’espai.

Multiplicació per llavor, prèviament remullada, sembrada en primavera, o per divisió dels rizomes subterranis, a la tardor o a principis de primavera. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom científic del gènere Acanthus, deriva del grec “ἄκανθα, -ης” que significa planta espinos, perquè les bràctees de les espigues florals i les fulles tenen espines dèbils. Per contra el nom específic mollis és un epítet llatí, “mollis, -e”, que significa moll, flexible. 
És nativa de la franja litoral de la regió mediterrània, des de Portugal i el nord-oest d’Àfrica fins a Croàcia. Ha sigut emprada des de l’antiguitat com ornamental en els jardins i, a l’actualitat, és cultivada o naturalitzada a tot el món. 
Les fulles d’acant tenien, per al món antic, el poder d’impedir l’entrada d’esperits malignes a les vivendes, raó per la qual encara hi ha llocs a la mediterrània que continua la tradició de col·locar una planta d’acants a cada costat de la porta. 
Les fulles tenen un atractiu especial que ha inspirat als artistes de l’antiguitat clàssica que les van representar als frisos i capitells de les columnes de l’ordre corinti. Conta la llegenda que va ser Cal·límac qui, en veure un exemplar d’acant cargolat en una cistella ofrenada junt a la tomba d’una donzella, va tindre la inspiració de introduir les fulles d’acant en l’ornamentació dels capitells corintis. Sobre aquest tema pots veure més en un interessant apunt de Botànic Serrat, el blog de Montse.

Família Acanthaceae
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...