Bellaombra. Ombú

Castellà: Ombú. Bellasombra. Occità: Ombó. Èuscara: Onbu. Portuguès: Umbú. Bela-sombra.  Italià: Cremesina arborea. Francès: Belombra. Raisinier dioïque. Anglès: Ombú. Elephant Tree.  Alemany: Ombubaum. Zweihäusige Kermesbeere.

NOM CIENTÍFIC: Phytolacca dioica L. 

 DESCRIPCIÓ: Aquest arbre perennifoli és en realitat una espècie herbàcia molt gran i de ràpid creixement, originària de les pampes d’Amèrica del Sud, on ara és difícil trobar-ne de silvestres. Tot i que ramifica des de la base, arriba a fer 10-15 metres d’alçada, amb un tronc gruixut de fusta tova i esponjosa, amb les arrels que sobresurten fent-se visibles. Les fulles són alternes, el·líptiques i grans, de fins 20 cm, de nerviació pinnada i marge enter, d’un verd brillant, sostingudes per un curt pecíol.  És una planta dioica, amb flors unisexuals en peus diferents, que apareixen en raïms terminals blancs. Les flors masculines amb 20-30 estams, i les femenines amb 10-12 carpels. El fruit és una baia vermella amb llavors negres.  

ATENCIONS: Prefereix sòls humits però suporta bé èpoques de sequera. Per contra, l’excés de reg provoca que les fulles estiguen caigudes, els tronc tou i arrugat i, finalment, la putrefacció de tronc i arrels. Tolera qualsevol tipus de sòl i la salinitat de la proximitat del mar.

Prefereix el clima càlid i no suporta les gelades ni el fred intens.

La poda ha de limitar-se a les rames baixes que molesten

CONSELLS: Sol plantar-se com arbre aïllat, lluny (no menys de 5 m) de construccions o paviments, doncs les arrels alçarien la construcció en poc temps.

Cal anar amb cura, doncs es baies taquen molt i la taca és difícil d’eliminar, a més de ser tòxiques, com tota la planta.

Multiplicació per llavor, una vegada extretes del fruit i assecades. Suporta bé els trasplantaments.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Phytolacca deriva del grec “phyton” (planta) i del llatí “laeca” procedent de l’indi “laek” (goma, laca) pel poder colorant dels fruits.

El nom específic  "dioica" es deriva del fet que les flors unisexuals de cada sexe són produïdes en plantes diferents.

El nom popular d’ombú és una veu guaraní que significa ombra, car a la planícia pampeana ofereix el refugi de la seua ombra en les hores de sol intens.

Va ser introduït a Europa pel fill de Colón, Hernando Colón, que va plantar varis exemplars a Sevilla

La fusta no serveix per cremar ni per fusteria, doncs conté grans quantitats d’aigua, el que hi permet  sobreviure a la pampa seca. La saba és verinosa, raó per la qual no l’afecten les plagues.

És el símbol de la cultura dels gautxos d’Uruguai i Argentina, on està molt arrelat a l’imaginari cultural. Tant és així que el guardó del Festival de Cinema de Mar del Plata, l’equivalent argentí de l’Oscar, és l’Ombú d’Or.

Conten els gautxos que quan déu anava atrafegat amb la creació, va pregunta als arbres quins dons volien que hi concedira. En arribar a l’ombú hi va demanar tindre una bona presència, que es reconeguera en la vastitud de la pampa, per a que el gautxo, per lluny que es trobe, em cerque amb la mirada i sàpiga on està sa casa.

Phytolacca dioica fou descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum, Editio Secunda 1: 632. 1762

Família Phytolaccaceae

Aspidistra . Pilistra. Orelles de ruc

Castellà: Pilistra. Hojas de salón. Hoja de lata. Italià: Aspidistra . Francès: Aspidistra .Anglès: Cast-iron plant. Bar room plant. Alemany: Schusterpalmen. Japonès: ハラン (植物).  Xinès: 一叶兰

NOM CIENTÍFIC: Aspidistra elatior Blume

DESCRIPCIÓ: Planta rizomatosa, procedent del Japó i Xina, sense tija (acaule) amb fulles que poden arribar al metre d’alçada, de color verd fosc, coriàcies, de limbe llargament lanceolat, enter, amb un llarg i dur pecíol. Les flors, amb vuit lòbuls carnosos de color crema o porpra, no tenen interès ornamental, doncs surten petites i solitàries a la base de la planta, a nivell de terra, a finals de l’estiu, i cultivada en test és rar que tinguin flor.  El fruit és una baia obscura amb moltes llavoretes.

ATENCIONS: És una planta molt rústica, i pot vegetar en condicions de poca llum, variacions de temperatura i reg irregular. Tampoc és exigent edàfic, i viu en qualsevol tipus de sòl, tot i que prefereix terreny àcid o neutre, a condició d’estar ben drenat per evitar la putrefacció de les arrels. Necessita, però, no estar al sol directe, car les fulles se’n fan grogues. Les gelades per sota de -5^oC poden acabar amb la part superficial de la planta.

CONSELLS: És ideal com a planta d’interior, cultivada en contenidor, per adornar llocs amb poca llum, amb les grans fulles. També s’empra, als llocs de clima temperat, als jardins i patis, per ocupar els indrets més ombrívols. No obstant això, per a tindre una aspidistra amb brillantor i vitalitat cal que tinga llum però no sol, i una temperatura temperada, és adir, calor i ombra.

En cas d’exemplars fets malbé, cal podar arran de terra, i sortiran les noves flors de bell nou. L’excés de fertilitzant fa que les fulles es baden  en llargs clevills.

Multiplicació per divisió del rizoma a finals de la tardor

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Aspidistra deriva del grec “aspidos” que significa escut, es referència a la forma de les fulles. L’epítet específic “elatior” deriva del llatí “elatus” que significa més alt, molt alt.

Té fama de suportar l’abandó, per la qual cosa rep el nom anglès de “cast-iron”.

L’aspidistra és una planta molt coneguda, doncs adornava les entrades i els salons de les cases. Molts de nosaltres mantenim el record dels avis, i dels jocs infantils, associat a aquestes fulles sempre verdes.

George Orwell va popularitzar l’aspidistra amb el seu llibre, publicat en 1936, "Keep the Aspidistra Flying" en el qual la planta s’erigeix en símbol  de la classe mitjana britànica perquè estava present a totes les cases benestants de l’Anglaterra imperial. (Traduït al castellà com “Que no muera la aspidistra”)

Les principals virtuts de l’aspidistra és que pot viure en llocs on altres no poden fer-ho per falta de llum o d’humitat, i pot fer-ho durant més de cent anys.

Hi ha diversos cultivars amb les fulles variegades, amb ratlles més clares a les fulles o amb petites taques grogues.

Aspidistra elatior fou descrita per Carl Ludwig Blume i publicada en Tijdschrift voor Natuurlijke Geschiedenis en Physiologie 1: 76, pl. 4, en 1834.

Família Liliaceae (Asparagaceae)

Ligulària

Castellà: Boina de vasco. Capa de la reina. Portuguès: Pata-de-cavalo. Anglès: Leopard plant.  Alemany: Leopardenpflanze. Japonès: Tsuwabuki (石蕗).

NOM CIENTÍFIC:  Farfugium japonicum (L.) Kitam.

SINÒNIMS:   Ligularia tussilaginea (Burm.f.) Makino

DESCRIPCIÓ: Herba perenne rizomatosa, nativa dels penya-segats costers de Japó, Corea i Taiwan, sempre verda, amb tiges de fins 60 cm d’alçada a l’àpex de les quals surten fulles perennes, verdes brillants i coriàcies, grans, de 10-25 cm d’amplària, rodones o arronyonades, amb marges ondulats, que formen una mata densa. Hi ha cultivars, com Farfugium japonicum ‘aureomaculatum’, clapejat de taques grogues a les fulles, o Farfugium japonicum ’giganteum’, amb fulles de més grandària. Les fulles són el principal atractiu per a la jardineria. A la tardor i l’hivern surten raïms de flors, com les margarides amb lígules grogues, sobre llargues tiges floríferes que sobresurten per damunt del conjunt verd de les fulles. El fruit és una cípsela, un aqueni amb vil·là.

ATENCIONS: Prefereix els sòls calcaris. Aquesta planta és d’ombra o mitja ombra, doncs no resisteix el sol directe però tampoc les baixes temperatures. És molt exigent amb la humitat. Es marciran les fulles quan falte una humitat mitjana al sòl, especialment als estius calorosos.

CONSELLS: Convé ubicar-la a llocs protegits del vent que pot trenca les tiges que suporten les fulles. No té greus problemes de malalties però cal evitar els llimacs i els caragols que acudeixen per la humitat i les apetitoses fulles. Cal fer una poda de manteniment per eliminar les fulles lletges o fetes malbé

Ideal per les zones ombrívoles del jardí o de l’estany. També és una bona planta per al cultiu en contenidor.  

Multiplicació per divisió del rizoma en primavera

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Farfugium deriva del llatí “far” que significa farina, i “fugio” que vol dir fugir, desaparèixer, per la pruïna blanca dels pecíols i la tija floral que desapareix aviat.

El nom específic “japonicum” és un epítet geogràfic que indica un dels llocs d’origen: Japó.  

Família Compositae (Asteraceae)