dilluns, 18 de setembre de 2017

Brahea aculeata


Castellà: Palmilla. Anglès: Sinaloa hesper palm. Aculeata Fan Palm.

NOM CIENTÍFIC: 
Brahea aculeata (Brandegee) H.E.Moore

SINÒNIMS: Erythea aculeata Brandegee

DESCRIPCIÓ: Petita palmera endèmica del sud-oest de Mèxic, concretament de Durango, Sinaloa i Sonora, amb una alçada màxima de cinc metres i un diàmetre del tronc inferior al pam. Les fulles són palmades, de color verd un xic grogós, amb un pecíol armat d’agullons als marges. Les flors són blanques i els fruits bruns o negrosos quan maduren

ATENCIONS: Planta molt rústica que suporta temperatures altes i sòls molt secs i poc profunds i, a més a més, pot resistir temperatures sota cero (-9oC). Requereix, per tant, reg amb moderació, ubicació a ple sol i bon drenatge.

CONSELLS: És ideal per a petits jardins per la poca alçada, no passa dels quatre metres. Tot i això, i a les poques exigències, es estrany veure-la cultivada.

Multiplicació per llavor, posant-les a remulla 48 hores abans. Germinen en 5-9 mesos.


ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Brahea és en honor de l'astrònom danès Tycho Brahe (1546–1601). Les mesures dels estudis de Brahe sobre el moviment de Mart (i en particular del seu moviment retrògrad) van ser essencials perquè Kepler pogués formular les tres lleis de Kepler que regeixen el moviment dels planetes i que van servir posteriorment de base a la llei de la gravitació universal de Newton.

L’epítet específic aculeata ve del llatí “aculeatus,-a, -um” que significa que té espines, agullons, que és punxant, pels pecíols amb agullons.

Aquesta espècie va ser descrita per primera vegada per Townshend Stith Brandegee, i publicada en Zoë 5: 196–197. 1905, amb el nom de Erythea aculeata. Amb el nom actualment acceptat de Brahea aculeata va ser publicada per Harold Emery Moore en Principes 24: 91. 1980.


Família Arecaceae (Palmae)

dijous, 27 de juliol de 2017

Areca australiana


Castellà: Palma alejandra. Palma real australiana. Francès: Palmier Alexandre. Anglès: Alexandra's palm. King's palm. Northern Bangalow palm. Neerlandès: Australische koningspalm.

NOM CIENTÍFIC: Archontophoenix alexandrae (F.Muell.) H.Wendl. & Drude

SINÒNIMS: Ptychosperma alexandrae F.Muell. 

DESCRIPCIÓ: Palmera elegant, monoica, procedent de la zona tropical d’Austràlia, amb un sol tronc de color verdós, anellat i més ample a la base, que pot arribar als 20 metres d’alçada i 20 cm d’ample. A la part alta del tronc està el capitell, verd brillant. Les fulles són pinnades, sense espines, de curt pecíol i lleugerament arquejades, el que hi confereix certa gràcia. Folíols d’uns 60 cm, verds per l’anvers i un poc grisosos pel revers. Les flors apareixen en curtes inflorescències molt ramificades, que surten baix del capitell, amb flors blanquinoses o verdoses. Surten en grups de tres, on les laterals són masculines i la central femenina. Fruits en drupa, globosos, de poc més d’un centímetre, de color roig quan maduren.

ATENCIONS: Necessita bona il·luminació i humitat ambiental, pel que cal plantar-la en llocs resguardats del sol directe i dels vents secs, i regar en abundància. Requereix un sòl ric en nutrients i ben drenat. Quan és adulta pot suportar gelades lleugeres però de jove ha d’estar protegida del fred. És aconsellable polvoritzar les fulles amb abono foliar. No cal podar perquè va deixant caure les fulles velles.


CONSELLS: En jardineria s’empra com exemplar aïllat o en grups amb els troncs molt junts. També en contenidors per a patis interiors amb humitat ambiental i ben il·luminats.

Multiplicació per llavors que germinen en 2-3 mesos si prèviament les hem tingut a remulla entre 24 i 72 hores. Sembrar en primavera o estiu.  

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Archontophoenix deriva del grec “archontos” jefe, cabdill, i “Phoenix” el gènere de la palmera datilera (Phoenix dactylifera) en al·lusió a la seua elegància i majestuositat. L’epítet específic alexandrae és en honor de la princesa Alexandra de Dinamarca (1844-1925), que va ser reina i esposa d’Eduard VII d’Anglaterra.

Aquesta palmera va ser descrita i publicada per Ferdinand Jacob Heinrich von Mueller,  com Ptychosperma alexandrae, en Fragmenta Phytographiæ Australiæ 5: 47–49, t. 43–44. 1865. Amb el nom actualment acceptat de Archontophoenix alexandrae va ser publicat per Hermann A. Wendland, i Carl Georg Oscar Drude en Linnaea 39: 212. 1875.


Família Palmae (Arecaceae)

dimarts, 20 de juny de 2017

Lilà. Lilac.


Sinamomo. Arbre de Sant Josep. Castellà: Lilo. Lila. Lilero. Gallego: Cinamomo. Èuscara: Amatxi-lili. Portuguès: Lilas. Lilaz. Francès: Lilas. Lilas commun. Lilas des jardins. Italià: Fior-di-maggio. Lillà. Serenella. Anglès: Common lilac. Lilac tree. Alemany: Gartenflieder. Gemeiner Flieder. Gewöhnlicher Flieder. Wild Flieder. Neerlandès: Gewone Sering. Grec: Γραμάνια. Λιλά. Πασχαλιά. Σύριγγα η κοινή.

NOM CIENTÍFIC: Syringa vulgaris L.

SINÒNIMS: Syringa vulgaris var. alba Weston  
DESCRIPCIÓ: Arbust o petit arbre caducifoli de fins 5 metres d’alçada, procedent de Rumania i la Península Balcànica, de tiges fistuloses ramificades des de la base, amb fulles oposades, peciolades, de limbe ovat, base arrodonida i apiculades, amb el marge enter que mesuren entre 4 i 10 cm de llargues. Les flors apareixen en grans inflorescències terminals en panícula, emeten un suau i agradable aroma, hermafrodites, tetràmeres, amb curt pedicel. Calze campanulat amb quatre dents, glabre i persistent. Corol·la gamosèpala, amb un tub llarg acabat en quatre lòbuls més curts que el tub, de color lila, blanc, rosa, o púrpura, segons els conreessis. Androceu amb dos estams adnats al tub de la corol·la, inclosos o lleugerament exserts, d’anteres grogues. Gineceu amb estil i estigma bilobat. Floreix en abril i maig. Fruit  en càpsula bivalva ovoide allargada, de color negrós quan madura.

ATENCIONS: És una plant rústica. Prefereix sòl calcari i passar fred per oferir floracions abundoses, però necessita reg abundant en èpoques de calor. Cal tindre en compte que floreix en las branques de l’any anterior, pel que només cal podar per eliminar branques mortes o danyades.

CONSELLS: En jardineria s’empren per formar massissos o com exemplars aïllats. També en contenidor per les terrasses o els patis.

Multiplicació per llavor amb un període d’estratificació a 4o C de 50 dies. Per esqueix és complicat perquè cal aprofitar el brots nous a la primavera i plantar-los en un lloc que mantingui la humitat ambient per aconseguir que arrelen sense marcir-se. De vegades s’empra l’empelt sobre peus de Ligustrum o de Fraxinus, especialment per reproduir conreessis determinats.

Plagues i malalties: Pot patir taques en les fulles, rovell i virosis, i plagues com la cotxinilla i diverses arnes.


ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Syringa deriva del grec “syrinx, -ingos” ("Syringa" en llatí) que definia el càlam, una canya buida i tallada que servia per escriure; també les varetes amb medul·la esponjosa que , al buidar-la, queda una vareta a manera de flauta. Syrinx també era el nom d’una nimfa que va ser convertida en canya. L’epítet específic vulgaris del llatí “vulgaris, -e”, que significa vulgar, comú, ordinari, per ser una planta corrent i abundosa.

En medicina popular s’empren les fulles com tònic i febrífug. De les flors s’extrau una essència utilitzada en perfumeria, i amb les tiges buides se’n fan flautes. En jardineria ès una planta molt emprada per les flors aromàtiques des de que, a través de l’Imperi Otomà, s’introduí als jardins europeus al segle XVI.  

Syringa vulgaris va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 9. 1753.


Família Oleaceae

dijous, 8 de juny de 2017

Malva del Cap


Malva imperial. Castellà: Malva del Cabo. Malva imperial. Malvita. Malvasttro. Francès: Mauve africaine. Anglès: African mallow. Cape mallow. Alemany: Echtes (Fleißiges) Lieschen, Kap-Malve, Zimmermalve.

NOM CIENTÍFIC: 
Anisodontea capensis (L.) D.M.Bates

SINÒNIMS: Malva capensis L.

DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia o sub-arbustiva, perennifòlia, que pot atènyer més d’un metre d’alçada, provinent d’Àfrica del Sud, amb fulles palmades, amb tres lòbuls de marge irregularment dentat i color verd obscur. Les flors surten a l’axil·la de les fulles, amb peduncle de fins 4 cm de llarg, semblem les flors de l’hibisc de la Xina (Hibiscus rosa-sinensis) però més petites, és a dir, amb cinc pètals lliures que no es solapen, de color vermell fosc, porpra o rosa intens, amb la columna estaminal que caracteritza les malvàcies., amb anteres negres i estigmes vermells i capitats. Tres bractèoles lliures i lanceolades. Calze amb cinc sèpals. Floreixen des de mitjan primavera fins mitjan tardor.  El fruit és un esquizocarp.


ATENCIONS: No és exigent edàfic, perquè creix bé en qualsevol tipus de sòl, pobres i calcaris inclosos. Gaudeix del sol però en climes calorosos com el mediterrani pot estar en mitja ombra. Una vegada arrelat no necessita molt de reg, doncs suporta bé la sequera moderada. També suporta les gelades moderades de fins -10oC.

CONSELLS: En jardineria s’empra per formar bordures o grups. També es pot conrear en test i jardineres per patis i terrasses. Per aconseguir un port més compacte cal podar-la després de la floració. En època de floració cal adobar-les cada dues o tres setmanes.


Multiplicació per llavor a la primavera o per esqueix entre març i abril, en una barreja de turba i arena.


Plagues i malalties: No és molt sensible a plagues ni malalties però l’excés d’humitat pot facilitar que siga atacada pel rovell. 


ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Anisodontea  deriva del grec “ἄνισος anissos” divers, i de “ὀδών odón” dent, en referència al marge de les fulles amb dents irregulars. Lèpítet específic capensis és un epítet geogràfic que ve de “Caput Bonae Spei” Cap de Bona Esperança, la província de Ciutat del Cap, Sudàfrica.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada, per primera vegada, en Species Plantarum 688. 1753. Amb el nom actualment acceptat de Anisodontea capensis va ser publicada per David Martin Bates en Gentes Herbarum; Occasional Papers on the Kinds of Plants 10(3): 327–331. 1969.

Família Malvaceae

dijous, 1 de juny de 2017

Sèdum


Castellà: Sedum. Francès: Orpin de Palmer.


NOM CIENTÍFIC: Sedum palmeri S. Watson

DESCRIPCIÓ: Planta petita, procedent de Mèxic, que a penes arriba a fer un pam d’alçada, amb tiges que emeten arrels per les cicatrius de les fulles. Les fulles són sèssils, carnoses i planes, disposades en roseta laxa, de color verd glauc i, de vegades, el marge rogenc. Fa unes inflorescències en cima multípara amb flors de color groc ataronjat que surten a finals de l’hivern, amb cinc pètals en forma d’estrella i nombrosos estams més llargs que els pètals.

ATENCIONS: És prou rústica. Vegeta bé en qualsevol tipus de sòl, si està ben drenat, suporta gelades de fins -9oC i la calor; una vegada establerta suporta la sequera, i pot estar ubicada a ple sol o ombra parcial. A més no requereix cap tipus de manteniment


CONSELLS: S’empra com planta cobertora en rocalles i zones sense reg, i també jardineres o en test en terrasses i balcons.


Multiplicació per esqueix a la primavera, per llavor o per fulla, que arrela amb facilitat en contacte amb el terra.


Plagues i malalties: És resistent a plagues i malalties però l’excés d’humitat pot podrir les arrels


ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Sedum   deriva del llatí “sedum, -i” que era el nom que rebien diverses crassulàcies. Hi ha autors que fan derivar el nom del llatí “sedo (sedare)”, que significa calmar, mitigar, perquè les fulles d’algunes espècies calmaven el dolor de les ferides. Altres diuen que procedeix del llatí “sedeo (sedere)” que significa seure, perquè són plantes apegades al sòl, però sembla que les dues són errònies.


L’epítet específic palmeri és en honor d’Ernest Jesse Palmer (1875-1962) un botànic autodidacta nat a Anglaterra però que va migrar als EE.UU als 14 anys, on va explorar i arreplegar plantes. 

Sedum palmeri va ser descrita per Sereno Watson i publicada en Proceedings of the American Academy of Arts and Sciences 17: 355. 1882.


Família Crassulaceae

divendres, 19 de maig de 2017

Blauet


Angelets, Blavet, Cap blau. Castellà: Aciano, Aldiza, Azulejo, Escobilla, Liebrecilla. Èuscara: Nabar-lorea. Portuguès: Fidalguinhos. Ambreta.  Italià: Fiordaliso vero. Francès: Bleuet. Audifoin. Anglès: Bluebottle, Corn-flower. Blue Cap. Alemany: Echte Kornblume. Neerlandès: Korenbloem. Grec: Κενταύριον το κυανόν. Μπουέ.

NOM CIENTÍFIC: Cyanus segetum Hill

SINÒNIMS: Centaurea cyanus L.

DESCRIPCIÓ: Herba anual que creix deforma natural als camps de cereals, assolint fins 70 cm d’alçada, amb tiges primes i erectes cobertes de toment blanquinós, ramificades a la part superior. Les fulles inferiors són pinnatipartides i les caulinars sèssils i linears. Les flors apareixen en capítols terminals i solitaris amb un involucre ovoide format per bràctees bordejades de petites i curtes dents ciliades platejades. Les flors són blaves i radials però hi ha conreessis amb capítols que contenen moltes més flors que les plantes silvestres, i de colors diferents, com rosa o lila. Floreix de maig a juliol. Fruit en aqueni amb papus de setes rígides més curtes que el aqueni.  

ATENCIONS: És una planta molt rústica que als camps de cereals es considera una mala herba perquè suporta grans variacions de temperatura, ambients càlids i la sequera. Viu a ple sol o mitja ombra, en sòls àcids o calcaris i, fins i tot, en sòls pobres en nitrogen.  



CONSELLS: En jardineria és apreciada pel colorit de les flors que destaquen en massissos, arriats o rocalles. També s’empren en test en balcons i terrasses i com flors de tall

Multiplicació per llavor, sembrades al llarg de la primavera.

Plagues i malalties: Són plantes resistents a plagues i malalties

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric  Cyanus prové del grec “kuánous” que significa de color blau, color que pren la planta en la majoria dels casos. L’epítet específic segetum és el genitiu plural de "seges, segetis" del sembrat, perquè aquesta espècie apareix sovint als conreus.

El seu origen és, possiblement, l’Orient Mitjà, des d’on va viatjar a Europa, a l’antiguitat, barrejada amb les llavors dels cereals.

Carles Linné va descriure per primera vegada aquesta espècie i la va publicar com Centaurea cyanus en Species Plantarum 2: 911. 1753. Amb el nom actualment acceptat de Cyanus segetum va ser publicada per John Hill en The Vegetable System 4: 29, pl. 26, fig. 3. 1762. 

Família Compositae (Asteraceae)

divendres, 12 de maig de 2017

Planta del diner


Castellà: Planta del dinero. Francès: Lierre suédois. Anglès: Swedish ivy. Swedish begònia. Whorled plectranthus. Alemany: Schwedischer Efeu. Mottenkönig. Harfenstrauch

NOM CIENTÍFIC: Plectranthus verticillatus (L.f.) Druce

SINÒNIMS: Ocimum verticillatum L.f.; Plectranthus nummularius Briq.

DESCRIPCIÓ: Petit arbust sempre verd, procedent d’Àfrica, que pot arribar als 70 cm d’alçada amb tiges carnoses decumbents, fulles oposades, peciolades, de limbe carnós, de circular a ovat, marge crenat o dentat, amb nervis porpra al revers i anvers verd brillant. Les flors apareixen en inflorescències en raïm terminal, en verticils, amb el calze campanulat acabat en cinc dents i amb pèls; corol·la labiada de color blanc o blau pàl·lid, amb el llavi superior emarginat. Floreix a la tardor i hivern.

ATENCIONS: Creix a llocs humits i ombrejats, però gaudeix de la llum indirecta. Vegeta be en qualsevol tipus de sòl si està ben drenat. No tolera la sequera i pateix per l’ambient excessivament càlid i sec. No suporta les gelades, ni tan sols les moderades, pel que cal protegir-la del fred. A l’estiu cal regar cada 3-4 dies i a l’hivern cada setmana. Respon bé a la poda.

CONSELLS: Es conrea com a planta d’interior. Resulta molt decorativa en test o cistella penjant. A les zones de clima temperat, sense gelades, s’empra en jardineria com a planta cobertora.

Multiplicació per esqueix a la primavera o l’estiu perquè arrela amb facilitat. Només cal posar un esqueix en aigua i als pocs dies ja mostrarà les arrels i estarà llest per plantar.

Plagues i malalties: Pot se atacada per àcars però el principal risc és l’excés d’aigua, que farà sortir taques negres a les fulles.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Plectranthus deriva del grec “plectron” esperó, i “anthos” flor, és a dir, flor d’esperó. L’epítet específic verticillatus, deriva del llatí “verticillus, -i”, que era una rodanxa que es posava a la part inferior del fus per a que girara amb més facilitat. En botànica és el conjunt de fulles o d'òrgans que neixen al mateix nivell en una tija o eix.


Hom diu que en la casa on hi haja aquesta planta no faltarà mai el diner i s’alleujaran els deutes, però la planta ha de ser regalada.

Aquesta espècie va ser primerament nomenada Ocimum verticillatum per Carles Linné en Supplementum Plantarum 276. 1781[1782]. Més tard, George Claridge Druce, la va publicar en Botanical Society and Exchange Club of the British Isles 4(Suppl. 2): 640. 1917. amb el nom actualment acceptat de Plectranthus verticillatus.


Família Labiatae (Lamiaceae)

dimarts, 2 de maig de 2017

Robínia. Falsa acàcia.

Robínia del Jardí del Túria de València
Acàcia blanca. Acàcia de bola. Almussafes. Càcia.  Castellà: Acacia blanca. Acacia bastarda, Falsa acacia, Robinia. Èuscara: Sasiakazia. Italià: Acacia spinosa. Falsa Acacia. Gaggia. Francès: Acacia, Robinier faux acacia. Anglès: Black locust. False-acacia. Alemany: Falsche Akazie. Scheinakazie. Silberregen. Weiße Robinie. Neerlandès: Gewone Robinia. Grec: Ψευδακακία. Ακακία ψευδακακία. Xinès: Ci huai.  

NOM CIENTÍFIC: Robinia pseudoacacia L. 

SINÒNIMS: Robinia pringlei Rose  

DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli, procedent de Nord Amèrica, que pot arribar a fer 25 metres d’alçada, amb tronc d’escorça negrosa i fissurada. Les fulles compostes per 3-10 parells de folíols glabres, ovalats, i un de terminal (imparipinnades) de marge enter i color verd clar. Estípules transformades en espines dures.  Les flors, flairoses, apareixen agrupades en raïms axil·lars de 10-20 cm penjants i densos, amb calze de color rogenc, formant un curt tub acabat en cinc dents, i la corol·la papilionada, blanca, amb la base de l’estendard groga. Androceu diadelf, amb 9 estams soldats i un de lliure. Gineceu d’ovari súper amb estil acabat en un estigma en forma de pinzell. Floreix d’abril a juny. Fruit en llegum aplanada de fins 10 cm, sense pèls i color marró, amb les llavors ben marcades, dehiscent, que perdura a l’arbre gairebé tot l’hivern.


ATENCIONS: És un arbre molt rústic que vegeta bé en sòls pobres, resisteix el fred i suporta bé la sequera. Aquestes qualitats però, l’han convertit en un perill per a la flora autòctona, considerada una de les pitjors 100 plantes invasores. Emet nombrosos fillols que cal controlar.

CONSELLS: És una de les tres falses acàcies emprades en alineacions per als carrers i els parcs. Les arrels són molt agressives, arribant a alçar les voreres. Hi ha nombrosos conreessis emprats en jardineria, com ara ‘Casque Rouge’ amb flors de color de rosa, o ‘Umbraculifera’ amb copa frondosa i sense espines.

Multiplicació per llavors surt amb facilitat després de sotmetre les llavors a aigua bullint durant 20 segons. També per els fillols que emet.

Plagues i malalties: Des de finals del segle XX fins ara han arribat a Europa espècies d’insectes 
minadors de les fulles. Pot patir atacs de pugó. L’excés d’humitat pot provocar el desenvolupament del fong Armillaria mellea.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Robinia està dedicat al jardiner de tres reis de França Jean Robin (1550-1629), que va dur per primera vegada a França la Robinia pseudoacacia i el Hibiscus syriacus. L’epítet específic pseudoacacia deriva del prefix grec “ψευδο- pseudo-” fals, enganyós, i "Acacia" una planta de la família de les lleguminoses, és a dir, significa falsa acàcia

L'escorça, les fulles joves i les llavors són tòxiques i provoquen depressió, vòmits i diarrea. A més les punxades de les seues espines són doloroses i tarden en curar. Les flors es poden menjar.

Tot i que les flors són mel·líferes, i la fusta és dura, que s’emprava per fer les travesses del ferrocarril i, a més, té un alt poder calorífic, des de desembre de 2011 s’ha prohibit el seu comerç, transport i conreu, pel Decret reial 1628/2011, del 14 de novembre que se regula el llistat i el catàleg de les espècies exòtiques invasores.

Robinia pseudoacacia va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 722. 1753


Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

dimarts, 25 d’abril de 2017

Sempreviva daurada


Castellà: Inmortal. Siempreviva de jardín. Oropel. Francès: Immortelle à bractées. Anglès: Strawflower. Golden everlasting. Bracted Strawflower. Neerlandès: Lage Goudstrobloem. Xinès: La ju.

NOM CIENTÍFIC: Xerochrysum bracteatum (Vent.) Tzvelev  

SINÒNIMS: Xeranthemum bracteatum Vent.  

DESCRIPCIÓ: Herbàcia perenne, procedent d’Austràlia, amb tiges robustes i piloses que poden assolir el metre d’alçada, amb un fullatge frondós de fulles lanceolades, de marge enter i verdes. Les flors grogues surten als capítols de 3-7 cm de diàmetre, amb nombroses bràctees escarioses, rígides, que pareixen els pètals, creant la impressió d’una corol·la daurada brillant, que són la característica distintiva de l’espècie. Les veritables flors són flòsculs hermafrodites els interiors i femenins els exteriors, sense estams i amb pistil acabat en dos estigmes. Fruit en cípsela amb papus.

ATENCIONS: Aquesta planta prefereix el sòl àcid (pH 5,5- 6,3) i són sensibles a la deficiència de ferro que provoca clorosi (fulles grogues). Requereix un sòl ben drenat, ubicació a ple sol i reg moderat perquè suporta molt bé la sequera.


CONSELLS: Bona planta de cobertura per al jardí, si més no mentre altres plantes s’estableixen, de bordura i per a rocalles, però també en test o jardineres. Anar tallant els capítols de les flors velles estimula l’aparició de noves flors.


Multiplicació fàcil a partir de llavors, que germinen en 3-20 dies, a 21-24oC, sense cap tractament, o d’esqueixos per mantenir les característiques dels cultivars.

Plagues i malalties: Pot patir míldiu però el problema més important són les fisiopaties provocades per substrat inadequat o drenatge deficient.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Xerochrysum deriva del grec “ξηρóς xerόs” sec, eixut, i “χρύσεοϛ chrýseos” daurat, de color or, per les bràctees seques de les flors que semblen paper de color daurat. L’epítet específic bracteatum ve de “bràctea” les làmines sotils que embolcallen les flors, per estar proveït de bràctees.


Aquesta espècie va ser descrita i publicada per primera vegada per Etienne Pierre Ventenat (Vent.) amb el nom de Xeranthemum bracteatum en Jardin de la Malmaison , pl. 2. 1803. (April 1803). Amb el nom actualment acceptat de Xerochrysum bracteatum va ser publicada per Nikolai Nikolaievich Tzvelev en Novosti Sistematiki Vysshchikh Rastenii 27: 151. 1990. (post 15 Aug 1990) després de passar per diversos gèneres.


Les bràctees són com de paper sec o escariós, amb un baix contingut d'aigua, a diferència de les fulles o parts de les flors d'altres plantes. Es componen de cèl·lules mortes, que són inusuals perquè tenen una gruixuda paret cel·lular secundària , una característica que només es troba en esclerènquima , o cèl·lules estructurals, no en les cèl·lules de flors o de les fulles.


A la dècada de 1850 es van desenvolupar a Alemanya diversos conreessis amb colors que van des del blanc, al bronze o al porpra, al mateix temps que les bràctees es mantenien més temps, tancant les flors del capítol, que les formes silvestres d’Austràlia.

Les flors seques són de llarga durada, fins i tot varis anys, pel que són comercialitzades com flor tallada.

Família Compositae (Asteraceae)

dijous, 20 d’abril de 2017

Trompetes


Castellà: Floripondio amarillo. Trompetero. Anglès: Golden Angel's Trumpet. Brugmansia yellow. Xinès: 黄花木曼陀.

NOM CIENTÍFIC: Brugmansia pittieri (Saff.) Moldenke 

SINÒNIMS: Brugmansia aurea Lagerh.;  Datura pittieri Saff.

DESCRIPCIÓ: Arbust o petit arbre, procedent d’Equador, Colòmbia i Veneçuela, amb les fulles grans de disposició alterna, ovades, glabres, de joves dentades i les adultes amb el marge enter. Grans flors penjants, grogues, de 14-30 cm de llarg, amb calze acabat en 2-5 dents i la corol·la tubular, com una trompeta que s’obri amb cinc dents recorbats, i que emeten una suau fragància per la nit. Floreixen des de la primavera fins la tardor. Fruit de 7-14 cm de llarg.

ATENCIONS: Gaudeix del ple sol o una lleugera ombra i no suporta el fred. És molt exigent en quant al drenatge del sòl, tot i que requereix reg regular als mesos de calor i aportacions d’adob en primavera i estiu. Cal podar, a la tardor, les branques que hagen florit i estiguin marcides.


CONSELLS: S’empren en jardí com exemplars solitaris o en grups, protegits del vent i del fred. També cal anar en compte si hi ha xiquets o mascotes perquè tota la planta és tòxica per ingestió.

Multiplicació per esqueix a finals de primavera.


Plagues i malalties: Pot patir atacs d’aranya roja.


ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Brugmansia està dedicat al naturalista i botànic holandès Sebald Justinus Brugmans (1763-1819) director del Hortus Botanicus Leiden, un dels jardins botànics més antics del món. L’epítet específic pittieri és en honor d’Henri François Pittier (1857-1950) geògraf, botànic i etnòleg suís, qui va arribar a Veneçuela en 1917, va classificar més de 30 mil plantes en el país i es va dedicar per molts anys a l'estudi de la flora i la fauna existent en el parc nacional que actualment porta el seu nom.

Aquesta espècie va ser descrita per William Edwin Safford (Saff.) i publicada en Journal of the Washington Academy of Sciences 11: 187. 1921. com Datura pittieri. Amb el nom actualment acceptat de Brugmansia pittieri va ser publicada per Harold Norman Moldenke en Boissiera 7: 1. 1943.

Totes les parts de la planta són verinoses perquè contenen escopolamina, un potent psicoactiu conegut com “burrundanga”. Les tribus de les regions d’origen l’han fet servir com una planta màgica i medicinal amb diverses aplicacions però els greus efectes secundaris han fet que actualment no s’accepten usos medicinals. Tot i això, en la medicina occidental s’empra per prevenir el mareig, i per altres usos farmacèutics la escopolamina pura.


Família Solanaceae

dimarts, 11 d’abril de 2017

Colletia paradoxa


Castellà: Curro. Corona de cruz. Curumamil. Portuguès: Curro. Quina-de-porto-alegre. Anglès:  Crucifixion Thorn, Thorn of the Cross, Anchor Plant.

NOM CIENTÍFIC: Colletia paradoxa (Spreng.) Escal.

SINÒNIMS: Condalia paradoxa Spreng.; Colletia bictanensis Lindl.  

DESCRIPCIÓ: Arbust espinós, procedent d’Argentina, Uruguai i sud de Brasil, que rarament sobrepassa els 2,5 metres d’alçada. Una característica d’aquesta espècie és que té les branques espinoses comprimides lateralment, cosa que la dota d’una rara bellesa geomètrica. Les fulles són molt petites o inexistents, doncs la seua funció la fan les tiges aplanades, triangulars i decussades, de color verd, acabades en espina i disposades en parelles oposades (cladodis) que realitzen la fotosíntesi. Les flors, hermafrodites, urceolades, de color blanc, surten en feixos axil·lars de 5-12 flors de dolç aroma. Androceu amb cinc estams d’anteres negres. Floreix a la tardor. Fruit en càpsula trícoca de 5 mm de diàmetre


ATENCIONS: Planta adaptada per a viure en ambients àrids que tolera el fred fins temperatures de -10oC. Prefereix ple sol o ombra per la vesprada en zones molt calentes. Tot i que suporta bé la sequera necessita reg si el drenatge és ràpid. No suporta l’embassament. Cal fer una poda de manteniment per llevar les branques marcides.

CONSELLS: Tot i que s’empra com ornamental, és difícil de trobar fora dels jardins botànics. Aquesta del Jardí Botànic de València. Pot conrear-se en test perquè és de creixement molt lent.

Multiplicació per esqueix

Plagues i malalties: No coneguem plagues ni malalties que ataquen aquesta espècie, tret del podriment de les arrels per drenatge defectuós i excés d’humitat. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Colletia està dedicat al jurista francès i botànic aficionat Philibert Collet (1643-1718). El nom específic paradoxa deriva del grec “πᾰρἆ pará” contra, i "δόξα dóxa" opinió, és a dir, a pesar de tot, contra tota expectativa.

Aquesta espècie va ser descrita per primera vegada per Curt Polycarp Joachim Sprengel (Spreng.), amb el nom de Condalia paradoxa, en Systema Vegetabilium, editio decima sexta 1: 219. 1825[1824]. Amb el nom actualment acceptat de Colletia paradoxa va ser publicada per Manuel G. Escalante en el Boletín de la Sociedad Argentina de Botánica 1: 219. 1946.


Família Rhamnaceae

dijous, 30 de març de 2017

Ficus rubiginós

 

Castellà: Higuera de Port Jackson. Higuera herrumbrosa. Francès: Figuier de Port Jackson. Italià: Fico di Port Jackson. Fico ruggine. Anglès: Little leaf fig. Port Jackson fig. Rusty fig.

NOM CIENTÍFIC: Ficus rubiginosa Desf. ex Vent.

SINÒNIMS: Ficus australis Willd.

   
DESCRIPCIÓ: Arbre perennifoli de 8-10 metres d’alçada, procedent d’Austràlia, amb la copa aparasolada i densa, sostinguda per un tronc d’escorça llisa i grisenca, amb fissures verticals i nombroses arrels aèries. Les fulles són alternes, ovals o el·líptiques, que poden fer fins 15 cm de llarg per 6 d’ample, de base arrodonida i àpex obtús, marge enter i textura coriàcia, verd obscur glabre per l’anvers i una densa pubescència de color ferruginós pel revers que caracteritza l’espècie, tot i que aquest caràcter és molt variable. Les flors són molt petites i agrupades dins del que prenguem pel fruit, el siconi, que té una obertura basal, l’ostiol, per on entren els insectes pol·linitzadors. Floreix a l’estiu. El fruit és aquest mateix siconi amb les flors del interior fecundades i madures. Són axil·lars, sèssils o amb un curt peduncle, globosos, de 0,7-2 mm de diàmetre i coberts per una pubescència ferruginosa, semblant al revers de les fulles. Solen sortir en parelles i coberts per una bràctea que cau prompte.

Aquest taxó és extremadament variable. Alguns arbres tenen fulles amb les dues superfícies verdes i pubescents o només la superfície inferior amb pèls; altres tenen ambdues superfícies verdes i més o menys glabres

ATENCIONS: És un arbre prou rústic perquè vegeta bé en tot tipus de sòl, àcid o bàsic, millor si el mantinguem humit però ben drenat. Suporta el fred més que la resta de Ficus i la proximitat al mar. Prefereix na ubicació a ple sol o ombra parcial.

CONSELLS: S’empra en parcs i jardins com arbre d’ombra i en alineacions de places i carrers. Tot i que les fulles són grans, es fa servir com bonsai perquè és resistent i fàcil de treballar.

Multiplicació per esqueix de fusta semi-dura a la primavera o estiu, o per murgó aeri. Per llavor és difícil perquè per les nostres contrades no hi ha l’insecte pol·linitzador.  

Plagues i malalties: En general no pateix plagues ni malalties però en cultiu dins de casa o hivernacle amb contenidor, pot ser atacat per l’aranya roja o cotxinilles.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Ficus és el nom que els antics romans donaven a la figuera. L’epítet específic rubiginosa deriva del llatí "rubigo, rubiginis" rovell, en al·lusió al color del revers de les fulles.

Cada espècie de Ficus té la seva vespa pol·linitzadora especifica, i en el cas de Ficus rubiginosa és Pleistodontes imperialis, amb la qual manté un mutualisme obligat.

Ficus rubiginosa va ser descrit perRené Louiche Desfontaines, i publica en Jardin de la Malmaison , pl. 114. 1803.


Família Moraceae

dilluns, 20 de març de 2017

Ipomoea carnea


Castellà: Matacabra. Borrachero. Mèxic: Chocobcat. Xchocokat. x-kelil. Portuguès: Algodão-bravo. Algodão-do-pantanal. Anglès: Pink morning glory. Bush Morning Glory. Xinès: 树千牛

NOM CIENTÍFIC: Ipomoea carnea Jacq.

SINÒNIMS: Ipomoea fistulosa Mart.   

DESCRIPCIÓ: Arbust, procedent d’Amèrica tropical, de tiges llenyoses a la base i herbàcies a l’àpex, ascendents, amb el interior esponjós i glabres per fora, de fins 2 metres d’alçada. Amb fulles entre ovades i lanceolades, de fins 15 cm de llarg per vuit centímetres d’ample, llargament acuminades, un poc cordades a la base, glabrescents per les dues cares, de color verd brillant. Inflorescències en panícula terminal, amb flors grans, de calze format per petits sèpals glabres suborbiculars, de 5-6 mm; corol·la en forma d’embut, infundibuliforme, d’entre 5-8 cm de llarg, de color rosa, amb la gola més obscura que el limbe. Floreix des de finals de primavera fins principis de la tardor. Fruit en càpsula ovoide de fins 2 cm de llarg i glabre, que conté llavors piloses i tòxiques.

ATENCIONS: Als llocs d’origen creix en indrets inundats, sobre sòls d’argila. Tot i això, com ornamental es planta en qualsevol tipus de sòl però requereix una ubicació a ple sol, molt de reg i bon drenatge, i temperatures mínimes no inferiors a -4oC. perquè no suporta les gelades.

CONSELLS: El fullatge i les flors són molt ornamentals. Si s’ajuda amb un enreixat pot servir per tapar murs i parets. Si el deixem lliure les tiges formaran un arc fins tocar terra, prenent un aspecte més natural.


Multiplicació vegetativa, amb estaques de la part pròxima al terra, que arrela prompte. Per llavor també es reprodueix amb facilitat,

Plagues i malalties: Pot patir l’atac de pugons, mosca blanca i aranya roja.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Ipomoeae deriva de les veus gregues “ips ιψ”, que significa cuc, i “omoios ὄμοιος”, que significa paregut, és a dir, paregut a un cuc, per l’aspecte voluble de les tiges. L’epítet específic carnea deriva del llatí “carneus, a, um” genèricament referit a la carn, per tindre les flors el color de la carn.

Les fulles són verinoses pel ramat, tot i que han de menjar molta quantitat per haver d’enverinar-se.
Les tiges podem usar-se per fer paper. A Brasil s’empren les tiges buides per confeccionar pipes per fumar, per la qual cosa s’anomena canudo-de-pita. La planta també té aplicacion medicinals perquè té un component sedant i anticonvulsiu, i amés a més conté un glucòsid amb propietats anticancerígenes.

Aquesta planta és coneguda per ser al·lelopàtica, és a dir, que té la capacitat d'alliberar substàncies químiques que inhibeixen el creixement d'altres espècies de plantes al seu voltant.

Ipomoea carnea va ser descrita per Nicolaas Joseph von Jacquin (Jacq.) i publicada en Enumeratio Systematica Plantarum, quas in insulis Caribaeis 13. 1760

Família Convolvulaceae

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...